Si pots votar, vota NO a l'Estatut retallat.
Publicat: 06/06/2006 a les 15:29
Sí, sé que jo no puc votar, però si que puc aconseguir que els que voten Sí sense cap argument, només el d'anar en contra el PP, canviin d'idees al saber a que estàn dient Sí. A mons pares, a la sogre, al sogre, al novio, als amics... S'ha d'enterar tothom del que està votant.
Per als que no entengeu massa de que va aixxò us posaré un guió d'un guinosta:
Vius en un pis petit, fosc i ple d’humitats. Vé un arquitecte, un promotor,
o qui sigui, i t’infla el cap dient que allò no és manera de viure, que per
salut física i mental, et convé un pis espaiós, lluminós i eixut. I que te’l
pots permetre, que ell te’l farà, i patatim, i patatam. T’ho creus. Ho veus.
T’escalfes i dius: què carai, téns raó. Me’l mereixo, me’l puc permetre.
Doncs som-hi. Fes-me’l.
L’arquitecte triga dos anys a fer-te els plànols, perquè s’ha de discutir
tot, surten problemes, etcètera. Però al final queden uns plànols que s’
assemblen molt al què t’havien promès. Fantàstic. Endavant. Comencen les
obres. Comencen les pegues. Al final, no saps com, ni perquè, entre les
xapusses del paleta, del lampista, del guixaire i de l’etcètera, queda un
pis petit, fosc i ple d’humitats. Això si: nou de trinca.
Solució A: com que ja t’havies escalfat, dius que si, que val, que pagues i
te’l quedes. Total, és una mica millor que el que ja tenies, i és nou.
Solució B: T’emprenyes, els dius el nom del porc a tots, però pagues, te’l
quedes i maleeixes el pis nou però petit, fosc i humit, cada dia que hi
vius.
Solució C: t’emprenyes i dius: no és el què m’havieu promès. Torneu-lo a
fer, o arregleu-lo fins que quedi com als plànols. Que per tenir això, ja
estava bé com estava.
El cas de l’Estatut és el mateix. Ens escalfen el cap, ens convencen que amb
el què tenim no anem enlloc, que ens cal solucionar urgentment el
finançament, la gestió dels aeroports i el reconeixement nacional, que són
tres vergonyes que no es poden aguantar més, i després de dos anys de
treballar-hi surt una cosa força arreglada que és l’Estatut del 30 de
setembre. Els plànols de la casa. Fins aquí, fantàstic.
Comencen les obres i comencen les retallades. Ni finançament, ni aeroports,
ni reconeixement nacional. Això si, hi ha excuses per tot i insisteixen que
la feina està molt ben feta i que el text, com a mínim, és nou.
Tenim tres opcions. Opció A: votar que si, perquè s’acabi el mareig. Opció
B: votar nul, que és com votar que si, però amb pataleta. Opció C: votar que
no, i que hi tornin fins que surti tal com estava als plànols. I no cal que
tornin a fer-lo de cap i de nou: el del 30 de setembre ja està prou bé. Els
plànols ja ens agradaven. El què cal és que el tornin a negociar amb en
Zapatero, i aquest cop sense deixar-se afaitar.
Que això vol dir que ens podem quedar sense el pis nou, encara que sigui
humit, petit i fosc, i ens haurem de conformar amb el pis vell, humit, petit
i fosc? Doncs ens hi quedem una temporada més. Però com a mínim, ens queda
el cuquet, les ganes i els estalvis per fer-nos un pis nou. I ja hi haurà
qui tindrà cuques, ganes i ofici per fer-nos-el. Fins que sigui lluminós,
espaiós i eixut. Encara que haguem de canviar cinquanta vegades d’
arquitecte, de lampista, de guixaire i de manobres.
I ells que diguin el què vulguin. Però no oblidem mai que els polítics són
els paletes, manobres i lampistes a qui encarreguem la feina, però que la
casa és nostra.
Per als que no entengeu massa de que va aixxò us posaré un guió d'un guinosta:
Vius en un pis petit, fosc i ple d’humitats. Vé un arquitecte, un promotor,
o qui sigui, i t’infla el cap dient que allò no és manera de viure, que per
salut física i mental, et convé un pis espaiós, lluminós i eixut. I que te’l
pots permetre, que ell te’l farà, i patatim, i patatam. T’ho creus. Ho veus.
T’escalfes i dius: què carai, téns raó. Me’l mereixo, me’l puc permetre.
Doncs som-hi. Fes-me’l.
L’arquitecte triga dos anys a fer-te els plànols, perquè s’ha de discutir
tot, surten problemes, etcètera. Però al final queden uns plànols que s’
assemblen molt al què t’havien promès. Fantàstic. Endavant. Comencen les
obres. Comencen les pegues. Al final, no saps com, ni perquè, entre les
xapusses del paleta, del lampista, del guixaire i de l’etcètera, queda un
pis petit, fosc i ple d’humitats. Això si: nou de trinca.
Solució A: com que ja t’havies escalfat, dius que si, que val, que pagues i
te’l quedes. Total, és una mica millor que el que ja tenies, i és nou.
Solució B: T’emprenyes, els dius el nom del porc a tots, però pagues, te’l
quedes i maleeixes el pis nou però petit, fosc i humit, cada dia que hi
vius.
Solució C: t’emprenyes i dius: no és el què m’havieu promès. Torneu-lo a
fer, o arregleu-lo fins que quedi com als plànols. Que per tenir això, ja
estava bé com estava.
El cas de l’Estatut és el mateix. Ens escalfen el cap, ens convencen que amb
el què tenim no anem enlloc, que ens cal solucionar urgentment el
finançament, la gestió dels aeroports i el reconeixement nacional, que són
tres vergonyes que no es poden aguantar més, i després de dos anys de
treballar-hi surt una cosa força arreglada que és l’Estatut del 30 de
setembre. Els plànols de la casa. Fins aquí, fantàstic.
Comencen les obres i comencen les retallades. Ni finançament, ni aeroports,
ni reconeixement nacional. Això si, hi ha excuses per tot i insisteixen que
la feina està molt ben feta i que el text, com a mínim, és nou.
Tenim tres opcions. Opció A: votar que si, perquè s’acabi el mareig. Opció
B: votar nul, que és com votar que si, però amb pataleta. Opció C: votar que
no, i que hi tornin fins que surti tal com estava als plànols. I no cal que
tornin a fer-lo de cap i de nou: el del 30 de setembre ja està prou bé. Els
plànols ja ens agradaven. El què cal és que el tornin a negociar amb en
Zapatero, i aquest cop sense deixar-se afaitar.
Que això vol dir que ens podem quedar sense el pis nou, encara que sigui
humit, petit i fosc, i ens haurem de conformar amb el pis vell, humit, petit
i fosc? Doncs ens hi quedem una temporada més. Però com a mínim, ens queda
el cuquet, les ganes i els estalvis per fer-nos un pis nou. I ja hi haurà
qui tindrà cuques, ganes i ofici per fer-nos-el. Fins que sigui lluminós,
espaiós i eixut. Encara que haguem de canviar cinquanta vegades d’
arquitecte, de lampista, de guixaire i de manobres.
I ells que diguin el què vulguin. Però no oblidem mai que els polítics són
els paletes, manobres i lampistes a qui encarreguem la feina, però que la
casa és nostra.